Aquesta és la història d’en Víctor, un ciutadà equatorià que va viatjar a Europa el 1996 per descobrir les seves arrels.
Per seguir el fil d’aquesta història cal partir d’un missatge escrit a mà que encara perviu en una carta vella i esquinçada: «Esta mochila, papeles sin uso y una poca ropa, es parte de mi equipaje. Soy sudamericano, de Ecuador, he venido a buscar mis raíces en España, llego hoy viernes 18 de octubre de 1996. Espero que respetéis este ‘escondrijo’ temporal porque voy a regresar para recoger mi mochila antes de regresar a nuestro país». La missiva la va signar un tal Víctor ara fa gairebé trenta anys, tot i que només és un dels elements d’aquest relat.
Però anem per parts, perquè una cosa és l’embrió d’una història i una altra, prou diferent, la raó que l’empeny a ser explicada. El motiu de la seva difusió el situem a les darreres cuejades primaverals d’aquest 2023, el 12 de juny, quan en Marc i l’Humberto, de l’entitat excursionista Gas Mountain, van topar-se amb la seva troballa més especial. A la sortida d’aigua d’un antic molí fariner del terme de Biure, una construcció oblidada per la toponímia i annexa al pont vell de Capmany, van descobrir la motxilla citada a la carta. No va ser senzill: l’objecte estava ocult en un petit espai on anys enrere rutllava el mecanisme de la mola del molí. L’equipatge es trobava entaforat, lluny de la vista dels més encuriosits i malmès per la humitat, la pols i el pas inexorable del rellotge. Aleshores, un pensament visceral els va rondar pel cap a l’instant: i si aquell indret recòndit era un punt de contraban i la descoberta que havien fet el pròxim encàrrec? Amb el neguit al cos van treure la motxilla a l’exterior, la van obrir i van respirar alleugerits, també desconcertats: no hi havia mercaderies sospitoses, però sí un autèntic trencaclosques d’hipòtesis i conjectures.
NOMS I COGNOMS. Un document d’identitat dins d’una cartera esclaria part dels enigmes. El carnet posava cara i nom a un protagonista, Victor Eugenio Villa Alvarado, que llevat d’un gir de guió improbable és l’autor de la carta escrita el 1996 i el propietari de la motxilla. No era l’única referència personal en aquesta direcció. També hi havia unes targetes de visita de l’empresa Duraflex del Ecuador S.A., una fàbrica de «colchones, espuma y muebles» amb seu a Quito i on en Víctor es desenvolupava com a executiu de vendes, així com diversos xecs: la majoria en blanc, però un dels quals signat presumptament per ell i amb un import de dos milions de sucres, la moneda oficial de l’Equador abans de l’entrada del dòlar estatunidenc a principis del mil·lenni –la conversió, avui, seria d’uns 70 euros–.
D’aquell equipatge extraviat se’n van obtenir dues identitats més. Hi havia la fotocòpia del DNI del també equatorià Raul Ivan Jouve Baquero, un ítem que tenia relació directa amb la còpia d’un estudi genealògic de la família Jouvé –en anglès, concretava un origen concís del cognom: França– i una carta teclejada amb màquina d’escriure i datada del desembre de 1991 amb una tal Nancy com a remitent i el pare d’ella com a destinatari: la noia li adjuntava l’estudi familiar i li especificava que la investigació naixia de la voluntat d’una tercera persona, en Jeffrey –«En junio del presente año Jeffrey pidió una investigacion del apellido de la familia»–.
Pel que fa a l’altre nom que va sobresortir entre la pols, aquest va ser el de l’Hugo, resident a Quito com en Víctor i en Raul Ivan. Apareix en una altra carta, esgrogueïda i esparracada, però que deixa anar un rastre sòlid: l’ha de rebre en Patrick, que viu a París, i confirma el viatge d’en Víctor per conèixer les seves arrels –«Apro(…) el viaje de Víctor, un amigo que (…), con el que tomamos unos (…) en mi casa. Él está viajando (…) y cómo piensa pasar por París le (…) esta carta para que (…) hiciera llegar», escrivia l’Hugo–.
HAMBURG, GINEBRA, PARÍS. En Víctor va deixar les pertinences a l’antic molí fariner amb la carta dirigida a en Patrick a l’interior, i això faria suposar que el seu itinerari encara havia d’enfilar-se massís de l’Albera amunt. Però un conjunt d’indicis fan virar el rumb cap a un altre costat.
De dins la motxilla també en va sortir un petit peluix de colors desgastats, però les corregudes del temps encara no n’han desdibuixat l’etiqueta, on llueix la paraula Hamburg. Que aquella aventura, l’any 1996, decidís emprendre’s des del centre d’Europa i, d’allà, resseguir quilòmetres cap a Catalunya, agafa força. No només per la joguina de vellut de llana –un souvenir alemany?–, sinó també per una postal de la ciutat suïssa de Ginebra o per un parell de diccionaris que fan de pont entre el castellà i el francès i l’italià, la qual cosa reafirmen la voluntat del viatger per trepitjar aquesta part del continent a la recerca de les veritats de la seva nissaga.
Sí, en Víctor va anar fent camí. I va travessar França. Ens ho detallen els objectes, que són un testimoni mut, però concloent. Per exemple, l’home, que llavors tenia 36 anys, aprofitava una bossa de plàstic del diari Le Monde per guardar diversos objectes de l’equipatge, la majoria de caràcter higiènic, o va visitar el Centre Culturel Européen, ubicat al municipi de Trets, dins del departament de les Boques del Roine, tal com fa palès un fulletó. I el més rellevant: entre la paperassa també emergeixen rastres relacionats amb París, com ara una postal del Louvre o un plànol per no perdre’s utilitzant el metro o els busos de la capital francesa. La pregunta és òbvia: no va poder trobar en Patrick i lliurar-li la carta de l’Hugo, doncs?
Fos com fos, el següent pas era arribar a Catalunya. Ens ho tornen a precisar les pistes, en aquest cas dues peces de cartró que, si s’uneixen, destapen el fragment ‘LONA’. L’opció més ferma, aquí, és que en Víctor volia arribar a Barcelona amb un mètode de transport concís: l’autoestop.
En Marc Osuna (esquerra), de Gas Mountain, i en Joan Cos, amb la motxilla al mig // Foto: Jordi Nierga
LA INVESTIGACIÓ. Molts dels misteris es podrien haver resolt amb imatges. A la part superior de la motxilla, dins d’un compartiment, hi havia una càmera analògica. Des de Gas Mountain han intentat rescatar les instantànies que en el seu dia es van preservar dins del carret, però els anys, i sobretot les condicions de la sortida d’aigua del molí –un racó amb molta humitat i a vegades inundat per les pluges–, han impossibilitat el revelatge: no només el lògic, el de les fotografies, sinó el d’una part cabdal per comprendre i relligar la història.
Ara bé, la investigació va persistir. En Marc i l’Humberto van publicar la descoberta a les xarxes socials, i un dels seus seguidors, en Joan Cos, enginyer jubilat de Figueres, va contactar-hi per donar-los un cop de mà a l’hora de gestionar aquell context tan enigmàtic. Acèrrim seguidor de les aventures detectivesques, en Joan va enviar incomptables correus electrònics a possibles fonts d’informació, però el silenci va ser una constant. Ho va ser fins al passat 4 de juliol, quan l’oficina del Consolat de l’Equador a Barcelona va respondre la seva petició amb un missatge sobri, també definitiu: en Víctor va morir ara fa vuit anys, el juliol de 2015.
La mort acostuma a certificar el final de moltes coses, és clar, però també esdevé la finestra que s’esbatana per gaudir d’un paisatge dominat pel vaivé de la memòria i els records. És per això que, a partir d’aquí, en Joan, en Marc, l’Humberto i qui signa aquestes línies han iniciat una tasca per retornar la motxilla a la família –si existeix– del protagonista. De moment, el silenci és eixordador: ni el consolat ni l’ambaixada posen facilitats, aferrant-se a la privacitat de les dades dels seus ciutadans; els contactes emesos amb possibles familiars d’en Víctor, però també d’en Raul Ivan Jouve, qui presumiblement tenia algun vincle amb ell, no han donat fruits; i altres vies d’indagació, com ara un parell de comissaries policials de Quito, el Ministerio de Relaciones Exteriores y Movilidad Humana del país sud-americà o la mateixa empresa on treballava –Duraflex del Ecuador S.A., encara en actiu–, han resultat infructuoses. Fins ara, doncs, són missatges als llimbs, però qualsevol dia poden bategar i permetre que el bocí d’una vida, també d’una mort, retorni als orígens després d’un llarg viatge.
Jordi Nierga.
