Picture of Humberto Vila Conte

Humberto Vila Conte

selecciona
Alt Empordà
Girona

A la portada Chateau d’Aubiry (1893). 

La nissaga dels Bardou va deixar una petjada indestructible a Perpinyà gràcies a la seva especialització en la fabricació de paper de fumar. El pioner d’aquesta història d’èxit industrial va ser Jean Bardou, un humil exforner originari d’Ille-sur-Têt que va saber veure el negoci. Poc després, seria el seu fill, Pierre Bardou, qui faria saltar la marca a la fama mundial creant el mític paper «JOB» el 1845. El 1858 s’alçaria la emblemàtica fàbrica de la rue Émile Zola, situada estratègicament just al davant de l’actual Hôtel Pams. Paral·lelament, l’altre fill del fundador, Joseph Bardou, va decidir emprendre pel seu compte el 1849 i va fundar la seva pròpia marca competidora, Le Nil.

Hôtel Pams / Fábrica JOB

Pierre Bardou i els seus fills

Pierre Bardou va tenir tres fills i va encarregar al reconegut arquitecte danès Viggo Dorph-Petersen el disseny de tres sumptuosos castells, un per a cadascun d’ells. El primer a materialitzar-se va ser el Château d’Aubiry, erigit per a el seu fill Justin Bardou entre les vinyes dels afores de Céret. Ricament ornamentat amb l’estètica de la Belle Époque i flanquejat per tres gegantins hivernacles als seus terrenys, el castell continua dominant el paisatge d’avui dia. Més enllà de la seva arquitectura, aquest recinte va ser testimoni excepcional de la història: s’hi van protegir temporalment les obres d’art evacuades de la República espanyola —procedents de indrets com la mina Canta de la Vajol, el castell de Sant Ferran, el castell de Peralada, el Mas Can Perxés d’Agullana i el Mas Can Descalç de Darnius— després d’entrar a França pel Portús i passar pel Voló i Céret. El 14 de febrer de 1939, aquell tresor cultural va ser finalment carregat a l’estació de tren de Céret amb destí a Ginebra. Pel que fa al castell, va romandre en mans de la família Bardou de generació en generació fins que, el 1973, el va adquirir un industrial que el mantenia sota la seva custòdia a inicis del segle XXI.

Mina Canta / Antiga estació de Ceret

Per a la seva filla Camille Bardou, l’arquitecte va erigir la segona d’aquestes residències monumentals: el castell Ducup de Saint-Paul, situat als afores de Perpinyà. Camille es va casar amb Charles Ducup de Saint-Paul, un destacat tinent coronel d’artilleria que no només va donar el seu nom a la finca, sinó que va deixar empremta a la ciutat; actualment descansa al cementiri de Sant Martí, on el bust esculpit que orna la seva tomba té la consideració de Monument Històric. Amb la mort de Camille Bardou el 1934, la propietat va canviar de mans i va ser adquirida per l’Església catòlica. Tot i que avui dia no està obert a les visites turístiques generals, continua sent un redut d’ús religiós on qualsevol persona amb una vinculació profunda amb el cristianisme hi pot trobar accés en algun moment de la seva vida.

(SENSE IMATGES)

Castell Charles Ducup de St Paul / Monument Charles Ducup

La filla menor, Jeanne Bardou, es va casar amb la influenta figura de Jules Pams —advocat, regidor i posteriorment ministre d’Agricultura i de l’Interior. Com a regal per a la parella, Pierre Bardou va encomanar la construcció del majestuós Château de Valmy, erigit a les altures d’Argelers. Després de la mort del patriarca el 1892, Jeanne va heretar la cèlebre residència familiar, l’Hôtel Pams de Perpinyà. La seva mort el 1916 va deixar orfe la propietat; dos anys més tard, el 1918, Jules Pams es va tornar a casar amb Marguerite Holtzer i va residir-hi fins a la seva pròpia mort el 1930.

El 1946 va marcar un gir decisiu: Marguerite Holtzer va vendre l’edifici urbà a la ciutat de Perpinyà i el Château de Valmy a Victor Peix, un emprenedor fet a si mateix que, des d’un origen modest, havia transformat de manera brillant la destil·leria on treballava el seu pare. Peix va donar un nou impuls a Valmy ampliant-ne la vinya i creant les reconegudes marques Valmy i Valmya. Quan Victor Peix va finar el 1952, la seva vídua Jeanne va assumir el lideratge de la finca, consolidant l’èxit dels seus cèlebres vins dolços naturals.

La propietat va gaudir d’una època daurada de glòria i prestigi fins que, cap al 1980, va caure en un llarg declivi que va deixar les vinyes en guaret i els cellers tancats durant quinze anys. No va ser fins al 1997 quan Bernard Carbonnell, net de Victor Peix i empresari de l’àmbit immobiliari, va decidir rescatar el llegat familiar emprenent una acurada restauració del castell. Avui dia, Valmy ha après a renéixer gràcies a la recuperació de la seva activitat vinícola i a un exclusiu servei d’allotjament situat a les seves cinc elegants habitacions.

Hôtel Pams / Valmy

Curiositats:

Museu d’art de Collioure.

L’empremta patrimonial de la saga s’estén també fins al litoral, on el Museu d’Art Modern de Cotlliure té la seva seu a l’emblemàtica Villa Pams. Aquesta elegant residència d’estiu burgesa va pertànyer al senador Gaston Pams, nebot de Jules Pams, i reflecteix el gust per la distinció i el mecenatge cultural de la família. Més enllà del valor arquitectònic de la casa, la finca destaca pel seu entorn privilegiat: un majestuós parc de quatre hectàrees que ofereix una de les panoràmiques més espectaculars sobre la badia i el Mediterrani. Aquest indret, que va fascinar els grans mestres de les avantguardes artístiques atrets per la singular llum de Cotlliure, fusiona avui el llegat de la burgesia nord-catalana amb l’art modern i contemporani.

Villa Pams, Museu d’arte / La Gloriette

Com a curiositat, el darrer repòs dels Bardou no es troba a Cotlliure, sinó al veí cementiri marítim de Portvendres, situat en un turó que domina el port i el Mediterrani. És en aquest recinte on s’aixeca el monumental panteó de la família, presidit per una impressionant escultura de la deessa Niki (la Victòria alada). Amb les seves ales desplegades desafiant el vent de tramuntana i el salnitre de la mar, l’obra s’erigeix com un símbol de transcendència i memòria eterna sobre la sepultura familiar, tancant el cercle d’una nissaga marcada pel luxe, el mecenatge, el drama i la seva petjada immortal en la història de la Catalunya Nord.

Cementiri de Portvendres.

Joseph Bardou i els seus fills

Mentrestant, la branca paral·lela de la nissaga continuava consolidant el seu propi imperi industrial. L’altre fill del fundador Jean Bardou, Joseph Bardou, havia entrat en el negoci de la fabricació de paper de fumar l’any 1849 creant la prestigiosa marca Le Nil. L’activitat productiva es va iniciar originàriament al cor de Perpinyà, a la rue Mailly, però l’expansió del negoci va exigir instal·lacions de major envergadura; així, el 1884, la fàbrica es va traslladar als moderns tallers de l’avenue de la Gare. Aquell mateix any de 1884 es va produir el traspass de Joseph Bardou, deixant les fràgils frarguments i el futur pròsper de la companyia en mans de la següent generació: els seus dos fills, Eugène i Léon Bardou (1851-1899), que assumirien la direcció de la signatura familiar.

 

La Casa Bardou (1886) / Fàbrica Le Nil

A tocar del complex industrial, al número 14 de l’avenue du Général de Gaulle, s’alça una imponent mansió —avui reconvertida en vuit habitatges particulars— dissenyada per l’arquitecte tolosà Frédéric Delor de Masbou. La residència, completada el 1886 per iniciativa dels germans Eugène i Léon Bardou, es va erigir colze a colze amb la gran fàbrica de paper de fumar Le Nil, fundada pel seu pare Joseph el 1884. L’expansió del complex va ser imparable: el 1897 s’hi va construir un annex per allotjar-hi els acumuladors elèctrics de la planta, i el 1909 les instal·lacions s’ampliarien cap a la rue d’Alger.

Tanmateix, l’edifici va quedar marcat per la tragèdia. La matinada del 4 d’abril del 1899, cap a les vuit del matí, una sèrie de detonacions va trencar la pau del barri de l’Estació i va alertar els obrers de la fàbrica. Als peus de la mansió, el servei va trobar una escena d’horror: els cossos ensangonats de Francine, esposa d’Eugène Bardou, i del seu cunyat Léon. Aquest últim, sumit en una severa alienació mental, havia disparat a la templa de la seva cunyada quan aquesta tornava de missa abans de dirigir el revòlver contra el seu propi cap.

Malgrat la commoció familiar, Eugène Bardou —qui havia estat batlle de Perpinyà entre el 1894 i el 1896, després d’exercir com a regidor el 1888 i tinent de batlle el 1892— va deixar el seu propi llegat arquitectònic. Va fer construir als afores d’Elna una singular residència en forma de creu grega i coronada per una gran cúpula de vidre: el Château d’en Bardou, escenari de greus i elegants trobades socials de la saga. Décades més tard, els pagesos que van adquirir la propietat després de la mort d’Eugène la van llogar a la jove mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz. Després d’un primer intent a Brullà —al Château de Pourteils, que de seguida va quedar reduït per la magnitud de la crisi humanitària—, la Maternitat d’Elna es va establir en aquest castell entre el 1939 i el 1944. Allà, Elisabeth i el seu equip van rescatar dones embarassades dels camps de concentració de la Retirada (com Argelers, Perpinyà i Rivesaltes) i van salvar la vida de gairebé sis-cents nadons, fins que la Gestapo en va decretar el tancament. Avui, els murs de l’antic castell d’en Bardou reten homenatge a la memòria d’aquell miracle d’esperança.

Maternitar d’Elne, Chateau d’en Bardou / Maternitat de Brouilla, Château de Pourteils

La branca industrial de Joseph Bardou va trobar el seu tràgic punt final el 21 de juny de 1927 amb el traspàs d’Eugène Bardou. Havent après a conviure amb el dolor de perdre els seus dos fills durant la Primera Guerra Mundial, la seva desaparició va significar no només l’extinció de la seva línia successòria directa, sinó també el tancament definitiu de la Société anonyme des papiers à cigarettes Le Nil, que va baixar la persiana aquell mateix any.

Com a darrer apunt sobre la transformació urbana d’aquest districte de Perpinyà, cal alçar la vista cap al número 34 de l’avenue du Général de Gaulle, a la cruïlla amb la rue Paul Massot. Allà es va aixecar posteriorment l’Hôtel Royal Roussillon —també conegut com l’edifici Bosch Montana—, concebut per l’arquitecte Férid Muchir entre el 1945 i el 1956. Molt abans de la seva construcció, l’espai havia acollit el Grand Dépôt de Céramiques, convertit en cendra arran d’un devastador incendi. Tot i que l’establiment hoteler ja no existeix com a tal, l’indret conserva una memòria fosca: durant la Segona Guerra Mundial va ser requisat per esdevenir seu de la policia alemanya, funció que va mantenir fins al 19 d’agost de 1944, just el dia abans de la joiosa dedicació de l’alliberament de Perpinyà.

Antic solar de l’Hôtel Royal Roussillon, ara un modern edifici / Estació de Perpinyà

Malgrat el tancament de les històriques fàbriques nord-catalanes i el pas de les dècades, el llegat d’aquell imperi del paper no va desaparèixer. El 2005, la multinacional Republic Technologies va adquirir els drets de la marca comercial, un moviment que va permetre salvar el mite de l’oblit i assegurar fins als nostres dies la continuïtat en la fabricació i distribució del llegendari paper de fumar JOB.

 

 

Font d'informació

Llibre de visites i testimonis

Nom
Correu eletrònic
Missatge
Professió
La teva imatge
Maximum file size: 2 MB

Rep les millors històries de bloc a la safata d'entrada!