Avui hem canviat de vessant i hem decidit explorar la Catalunya Nord. Hem anat amb cotxe fins a Ceret i, des d’allà, hem pujat per la carretera fins a l’Estela dels Evadits, un monument dedicat a la memòria dels resistents que van travessar la frontera per unir-se a la resistència o a l’exèrcit d’alliberament durant la Segona Guerra Mundial.
L’estela que hem visitat és la primera que es va erigir, l’any 1946. Hem començat la ruta en direcció contrària al nostre objectiu final, amb la intenció de pujar primer al pic de Bolaric per observar de prop la torre de vigilància dels bombers francesos: una estructura de fusta amb una petita oficina al capdamunt.
Un cop feta la visita, hem desfet el camí fins al cotxe i hem reprès l’excursió, seguint la pista que ens ha portat fins a la font de Fontfreda. Allà hem trobat una agradable zona de pícnic, àmplia i envoltada d’ombra sota els arbres
Ens dirigim cap al pic de Fontfreda, un indret carregat de simbolisme i història. És aquí on Pablo Picasso volia construir el seu anhelat Temple de la Pau. El 13 d’agost de 1953, Picasso va ser rebut a l’ajuntament de Ceret i, segons recull el diari L’Indépendant, “durant la conversa es va anunciar el projecte de construcció a Ceret d’un Temple de la Pau, que seria decorat íntegrament amb pintures i ceràmiques de Picasso”.
La ubicació triada per a aquest temple era precisament el cim de Fontfreda, a 1.090 metres d’altitud, a tocar de la frontera. Un espai elevat i simbòlic, des d’on es domina bona part de l’Alta Garrotxa i la Catalunya Nord.
Picasso hi va tornar el 20 de setembre del mateix any. La secció local del partit comunista li va organitzar una recepció, i ell va obsequiar els amics amb el famós dibuix La sardana de la pau. Aquell dia, enmig de l’entusiasme col·lectiu, va pronunciar una de les seves frases més recordades: “Jo lluito amb la meva pintura.”
A partir d’aquí, el camí es transforma en un corriol estret, un veritable single track, que seguirem guiats per les marques blaves que ens porten direcció al puig de les Pedrisses. La ruta comença a guanyar dificultat: el desnivell augmenta progressivament i comencem a trobar les primeres restes de neu de l’última nevada, fet que afegeix un punt d’aventura a la travessa.
Un cop al cim, ens espera una sorpresa ben especial: “La bústia de la vida”. Es tracta d’una petita instal·lació simbòlica amb una placa que hi diu: “Aquesta bústia pots enviar-hi tot allò que dona sentit a la teva vida. Poden ser coses com l’amistat, la família, la música, la xocolata… o qualsevol altra reflexió que et passi pel cap en aquest moment. Així que seu, mira el paisatge i escriu-nos tot allò que vulguis!”
Les reflexions recollides s’envien i es publiquen posteriorment al web www.centrecac.cat, fent del puig de les Pedrisses un espai no només de natura, sinó també de connexió interior.
Baixem pel mateix camí de pujada, però ben aviat ens desviem a l’esquerra. És important portar el track carregat o seguir el recorregut amb alguna app com Wikiloc, ja que el corriol pot resultar fàcilment perdedor. Entrem en un bosc frondós de faigs i roures alts, amb fort pendent i el terra cobert de fulles. Tot i això, el camí és transitable i només cal seguir les marques blaves.
Al cap de poca estona arribem a la cova dels Trabucaires, un lloc carregat d’història. Aquesta cavitat natural fou utilitzada com a amagatall per un grup de trabucaires l’any 1840. Eren una quinzena de bandolers provinents del bàndol carlí que controlaren part del Vallespir fins que, el 5 de maig de 1846, foren atrapats en una emboscada al Mas de l’Eloi de Cortsaví. Actualment, la cova encara conserva llenya i pot oferir refugi en cas de mal temps.
La ruta continua muntanya avall seguint els punts blaus fins enllaçar amb el GR10. Un cop allà, girem a la dreta i seguim aquest sender fins a retrobar la pista. Des d’aquí, només queda seguir-la tranquil·lament fins al punt d’inici, on hem deixat el cotxe.
Una excursió completa i molt recomanable, però cal anar preparat i ser respectuós amb l’entorn.
