Fa un colla d’anys, que diferents amics solem fer excursions a peu. Vàrem caure fascinats per la muntanya de la Mare de Déu del Mont. És una zona molt bonica, un lloc emblemàtic des del qual es veu tot l’Empordà, el Pirineu, les muntanyes de Les Salines, el Pla de l’Estany…. Una zona apartada de tota civilització, poc habitada, fronterera, una zona on hi ha poques carreteres i moltes pistes, camins i corriols. I és per aquests llocs que ens agrada passar, pels corriols, per tots els que podem. Pels antics i desconeguts i pels tradicionals i coneguts. Fa relativament pocs anys, als anys 50 hi havia molta més vida que actualment, hi vivien llenyataires, pastors, pagesos, carboners, etc. també hi passaven contrabandistes, soldats, refugiats, emigrants… A poc a poc aquesta zona es va anar despoblant, males infraestructures, poques possibilitats de la gent de continuar guanyant-se la vida. Condicions dures que van fer que aquesta zona quedés quasi sense població. Abans hi havia camins, corriols, pistes pels carros, tots nets i endreçats, camins de Nord a Sud, de Bassegoda al Mont, de Cabanelles a Sadernes, d’Albanyà al Mont, del Mont a Beuda, etc. Amb gent que hi depenia d’anar a casa seva, o al Mercat de Figueres o al de Besalú a vendre els quatre conills que li sobraven, i que gràcies als seus cops de podall, l’un rere l’altre mantenien els camins transitables. Gent que per anar a festejar amb la seva dona, havia de fer unes 5 hores caminant, dinar a casa dels sogres, el ball i cinc horetes més fins casa seva!!! Actualment molts dels antics camins han desaparegut, ara segurament hi ha més gent que visita el Santuari, gent que agafa el cotxe s’enfila per les carreteres i amb un moment ha arribat a dalt. Gent que contempla el
Santuari, dinen o fan un cafè al Restaurant i baixen cap a casa seva. Un dia d’hivern del 2008, després de pujar al Mont, dos amics discutíem cap a on anar: un deia que si cap a Lliurona, que si després a Albanyà, l’altre dia que després la pujada d’Albanyà és molt llarga, el primer deia que si podrem esmorzar al Bar que hi ha a Albanyà i escalfar-nos a la llar de foc, que si cap al Bassegoda…no ens posàvem d’acord, i vam seguir cap al Coll de Joncanat. Vam agafar un corriol i vam anar a rebotir al Mas el Soler. De casualitat hi havia en Martí i la Maria, els vam saludar, xerrar fins que el Martí (un antic habitant, llenyataire i carboner) ens va mig ensenyar un camí. Ens va dir “aquest camí és el Camí de les Deus”, és el camí que agafàvem nosaltres per anar a la zona de Figueres, amb 40 minuts arribareu al Collet d’en Serra. Nosaltres avall, a buscar el camí, primer intent i perduts, vam arribar a sota d’un Cingle, emprenyats… ho vam deixar estar. Al cap d’uns dies, hi vam tornar, perduts vàrem arribar al mig del Torrent de Joncanat, ho vam deixar estar. El tercer dia després de tornar a parlar amb en Martí; vam mig trobar el camí, un camí brut, brut de bardisses, i que es veia que feia anys, anys que no hi passava ningú. Amb il·lusió, ganes i vam netejar aquest camí. Ens va portar mesos, mesos i cada cop ens anàvem engrescant més. Vam trobar la Balma de Can Pentinet, l’escaler del Soler, també vam localitzar d’altres camins que anaven a Falgars, la Font dels Sàlids, el camí de la Font del Soler, etc. Vam seguir caminant, corrent i buscant camins antics. Vam netejar, ampliar el camí de Sous a Beuda, ara tal com diu un amic meu “és una autopista”, vam obrir el camí de la Font de Roca Pastora al Castellot de Falgars, tot passant per l’antiga casa de Roca i pel famós Corral de l’Abat, anàvem fent, mesos i mesos de feina. I seguíem pensant, i pensant de com podríem promocionar la zona. Vam pensar de fer una cursa,”una feinada, marcar, netejar, buscar patrocinadors, assegurances, molts de mal de caps, a part dels diners, molts problemes”. Ho vam deixar estar. Teníem el recorregut. Sortiria de Beuda, i aniria resseguint els Monuments, antigues construccions, passaria per dues comarques i faria parada a dalt el Mont, per acabar a Beuda de nou. I Gràcies a Diversport vàrem poder posar una data al Calendari:15/11/2015 La cursa va ser un èxit: 200 corredors, nosaltres vam gaudir molt, tothom deia que el recorregut era molt bonic, i molt ben marcat…. Amb els anys que portaven netejant!! A partir d’aquí a nosaltres només ens queda conservar el camí.
Albert Cuevas, President de GAS MOUNTAIN.
