/ULTRA PIRINEU’18 RUBEN CRUZ TRC CAMP BASE ARESTA/

Us presentem el relat d’en Ruben Cruz Huertas a la SALOMON ULTRA PIRINEU 2018, corredor de TRC Camp Base Aresta i un habitual a les curses Trail més exigents, li agrada molt entrenar al Parc Natural del Montgrí casa seva, i per sort nostra al Training Camp de la MDM a Beuda, on el podreu trobar moltes vegades fent series UP-DOWN al sector del Castellot de Beuda fins al cim de la Mare de Déu del Mont, un espectacle veure’l competir i també tractar amb ell, moltes gràcies Ruben, per deixar-nos viure l’ULTRA PIRINEU des de dintre sense haver de trencar-nos les cames.

QUE ÉS l’ULTRA PIRINEU 2018?

La SALOMON ULTRA PIRINEU 2018 és la penúltima prova de les SKY EXTRA dins de les Migu Run Skyrunner World
Sèries i l’última prova de les ULTRA SERIES dins de les Skyrunner National Sèries (Espanya, Portugal i Andorra),
organitzada per Pangea Attitude SL i l’associació esportiva Mountain Runners del Berguedà.
Amb sortida i arribada a Bagà (Barcelona), la prova es realitza, en la major part del seu recorregut, pel Parc Natural
del Cadí Moixeró durant els dies 29 i 30 de setembre de 2018.
La SALOMON ULTRA PIRINEU 2018 atorga 5 punts qualificatius per Ultratrail du Mont-Blanc.

CAMP BASE ARESTA TEAM, QUI SÓN?

L’equip CAMP BASE ARESTA neix de la unió de Camp Base, especialista en material esportiu per a activitats Outdoor i Aresta una de les grans botigues de referència TrailAresta, disposa de botigues físiques a Olot (650 m2), a Girona capital (450 m2) i en el món online el podeu trobar fent click aquí .

Els integrants de l’equip CAMP BASE ARESTA que van participar a la SALOMON ULTRA PIRINEU 2018:

  • Mila Duran,  3ª a la meta de la Marató Pirineu en 5h17 ‘, (45k +2400).
  • Robert Masó Vidal va volar també a la Marató Prineu amb un temps de 4h24 ‘ arribant a la posició 16ª.
  • Jordi Casadellà travessà la meta després de 5h15 ‘ en posició 55.

En Ruben Cruz Huertas?, llegiu el relat:

ULTRA PIRINEU’18 by RUBEN CRUZ HUERTAS

Dos quarts de cinc de la matinada, no deixo que soni el despertador.

Potser és per aquest motiu que segueixo somiant, els preparatius de les grans cites, els nervis, el comiat de la Montse Jacas, del Tete i aquesta plaça porxada màgica de Bagà on trobo molts amics (com en Tayssir Azouzir) i que aconsegueix amb la cançó de l’últim “Mohicano” emplenar-me de llàgrimes els ulls.

Tret de sortida continua la “gallina de piel” i mentre pujo cap al Rebost desperto del somni de cop, les sensacions no són gaire bones si més no per tirar de calculadora, tan senzill com això, les cames no van alegres i ja està, no és el dia, sense excuses, no hi ha més, però no deixo que això m’aturi, no ho puc permetre, sincerament no m’ho mereixo, molt temps esperant aquest moment com perquè marxi tot en un no res, mesos de preparació, de perseverança, inventant un temps que no tenia perquè sincerament les prioritats abans han sigut altres com afortunadament la família i la feina i faig com a propi el consell d’un bon amic uns dies abans i optem pel pla B «si les coses no surten com esperes oblidat del rellotge, intenta gaudir cada moment que puguis fer-ho».

Dit i fet i aquí és on comença l’Ultra Pirineu 2018 de veritat, la meva i la vostra, dic la vostra perquè en sou molt culpables de tot plegat també, jo era qui posava les cames però vosaltres amb els vostres ànims posàveu el cor, l’esperit i principalment la confiança perquè jo pogués continuar.

Albert RouraSebi Vila, Pere Dou Ferran, Ignasi… Abans d’arribar al Niu “buff“, aquí és on decideixo treure’m la cinta del cardio, fora crono, fora números i començo a baixar esperonat amb els crits d’ànim, al cap de poc trobo a la Tina aturada, les rampes li estan fent la punyeta, m’aturo, sembla que a poc a poc comença a trotar, em quedo més tranquil i segueixo baixant.

A l’estona m’enganxo al Josep Tarrés Franch, quin bon nano, porta molt bon ritme, gaudeixo de la seva companyia una bona estona, energia positiva fins a la baixada cap al Serrat que passem un grupet en un corriol i li perdo la pista, malauradament després he sabut que ho havia deixat estar a Bellver, em sap greu, estava molt motivat i havia preparat la cursa molt bé, va nano, a pensar en la següent.

Aturada obligada al Serrat per “repostar“, estic sense gota d’aigua, calor bèstia i al poc de sortir, una de les grans sorpreses del dia, hòstia el gran Francesc Martin Toro, però tu no havies d’estar a Bellver?, si jo sóc el “Pàjaru“, aquest és el “Pàjaru loku” admiració total per tu amic, enorme la companyia i l’estona compartida, gràcies de veritat no només per aquest dia sinó per tot el que has fet aquest últim any per mi des de la lesió.

Les coses anaven bé baixant cap a Bellver tot recuperant les bones sensacions, “Pajaru loku” ets el gran culpable i tot de cop la Sílvia Cano Manera i la Sandra també, ostres però si fa dos dies estàveu per Chamonix, no m’ho puc creure, la gent està fatal del cap, ha ha ha, i això, mola molt!!

Arribada a Bellver, m’ho prenc amb calma “family time” aquest any no em preocupa l’aturada, estic feliç, no tinc pressa, gaudeixo de la companyia de la Montse, del Tete i carrego les piles amb la seva energia, tot sortint del pavelló altre cop en Sebi i l’Albertolé que grans sous!

I ens dirigim cap a Cortals, aquesta vegada no es fa tan feixuc, el ritme és bo i la companyia millor fins al Refugi on prefereixo emplenar bidons en previsió al que queda per venir però abans m’acomiado del Francesc i al poc de sortir cap a Aguiló, clatellot!!, en una badada ximple segueixo una pista forestal per on no s’havia d’anar i la brometa amplia el meu marcador en prop de tres quilòmetres més, ha ha ha, “estamos que lo petamos pàjaru!!”, però res, no m’altera el més mínim i me n’alegro perquè de mica en mica aprenem de les lliçons i les experiències d’altres ocasions, ja no hi ha res a fer no?, bé sí, seguir sempre endavant i aquest cop també cap amunt!

Després d’Aguiló la pujada és dura però no sé per quin motiu aquest any s’ha fet curta, resten uns quilòmetres fins a Gósol pràcticament tot baixada i aprofito per menjar i hidratar-me bé, no ho vull fer a l’avituallament, allà la recompensa és un altre, en Guillem i la Montse m’esperen, sembla que sóc bastant puntual i encara que una mica endarrerit, no m’ho retreuen, ostres no es cansen de mi, carregada altre cop d’energia i seguim.

Sortida cap a Estassen, al principi molt sencer però les rampes m’estan capolant els bessons, la baixada de Gósol l’estic sentin ara, fa mal però el cap m’ajuda, es fa molt llarg aquest sector, molt i la cosa sembla que no pinta bé, m’he d’aturar algun cop i seguir els consells del “Pajaru loku per intentar desfer-me de les enrampades, cabró funciona!!, que gran!!, amb el que aconsegueixo després de la dura baixada d’Estassen arribar al Gressolet.

S’està fent de nit i demano als voluntaris que treguin el frontal de la motxilla, i tot i que m’ensumo que molt probablement començarà a ploure no aprofito per treure també l’impermeable amb el qual us podeu imaginar no?, arribo a Vents xop com un ànec.

Paro el just, si em refredo, la cosa es pot complicar i per davant estan els empedrats fins a Sant Jordi, mare meva de nit, amb pluja, boira, i jo fet un cromo, “buffff” aquí sí que reconec que faig la pujada amb més pena que glòria i amb la que estava caiguen, de veritat i la gent no s’ho creu però estem molt malament del cap, això no és normal gent! ha ha ha.

Surto de Sant Jordi molt empajarat però encara amb un punt de sensatesa, les condicions no estan per fer heroïcitats, aquestes coses, queden millor en pel·lícules o còmics, i faig tota la baixada curta caminant, no es veu pràcticament res i amb l’aigua rellisca tot moltíssim, aquest fet m’ajuda, suposo, a fer l’última pujadeta dignament tot reservant un extra d’energia que hem permetrà després baixar a bon ritme fins a Bagà.

I després de 17 hores i 29 minuts Bagà, la Montse i en Guillem els grans protagonistes d’aquesta aventura, és emocionant trobar-vos a l’arribada, sou el meu premi, i vosaltres, els que hi éreu encara que fos en la distància, protagonistes d’aquesta història també, família, amics, companys de feina (Assistranspower) Team Aresta, Ester Morchón, moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible!

Enhorabona també a tots els finishers i no finishers, familiars que acompanyàveu que teniu molt de mèrit, organització, voluntaris i sobretot a les companyes i companys del Team Trc Aresta Camp Base, Ramon, Jordi Casadellà, Robert Masó Vidal i la Mila Duran, sí la Mila, aquesta campiona, que ha de fer més “Srs. Súper Espònsors” perquè la tingueu en nòmina?, “ahí lo dejo!”.

Nutri Salia Yolanda, Martínez Espejo, hem fet el que hem pogut ho saps, amb les poques hores de son que tenia, sort que ho has compensat amb una bona pauta d’alimentació, moltes gràcies!!

Salut i Muntanya!

Amunt l’Empordà, Torroella de Montgrí i la mare que us va par….

Ultra Pirineu 2018 a la saca, 17h 29 – 77a posició General.